I
Com versos i solcs,
la cara arrugada
del vell hortolà.
D’ençà l’avinguda,
cotxes, flors i llums,
sempre tan fugaços:
plora el dia, cau…
s’aigualeix la pensa.
II
Entre un tancat
de blaus i enigmes…,
un camp de verds,
de ressonàncies,
cap al ponent,
on dorm el dia.
III
Pavier feixuc de tactes.
Cull ara un fruit, l’hortolà,
estira el braç i te’l dóna;
franc, es regala i somriu:
aquella por, corb tan negre,
s’envola quan tu la prens
i xucles…, i t’assacies.
